Música electrònica en temps real

El proper divendres 22 de Novembre a les 19:30 h tindrà lloc el concert de Zahir Ensamble de Sevilla en el marc de l'edició de TARDOR del Festival Contemproaneus de Reus 2024 amb Alfonso Rubio a la flauta i Joan Bagés a la música electrònica.

Aquest concert es centrarà en obres rellevants per a flauta i música electrònica. Una d'aquests obres serà una obra transcendental en el camp de la música electroacústica mixta: “Jupiter” del compositor francès Philippe Manoury, escrita l'any 1987.

“Júpiter” és considerada una fita en la música contemporània electroacústica, particularment pel seu ús pioner de la interacció en temps real entre un instrument solista i l'ordinador. Manoury, treballant estretament amb l'IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique), va aconseguir amb aquesta obra crear una simbiosi única entre el músic i la màquina, obrint un nou terreny en el camp de la composició interactiva.

Philippe Manoury, nascut el 1952 a França, és conegut per les seves innovadores contribucions a la música contemporània, especialment en l'àmbit de la música electroacústica i interactiva. Des de molt jove, Manoury va mostrar un gran interès per la investigació de nous sons i les possibilitats que la tecnologia oferia en la creació musical. El seu compromís amb l'experimentació el va portar a treballar amb alguns dels centres de recerca musical més importants del món, com l'IRCAM, on va poder desenvolupar moltes de les seves idees més revolucionàries.

El treball de Manoury es va centrar principalment en la interacció entre l'intèrpret humà i els sistemes electrònics. Aquest interès no es limitava a la manipulació de sons pregravats o l'ús de cinta magnetofònica, que havia estat habitual en els primers anys de la música electroacústica. Al contrari, Manoury volia anar més enllà, fent que els ordinadors poguessin reaccionar en temps real a la música interpretada per l'instrumentista, com si la màquina esdevingués un interlocutor actiu dins del diàleg musical. “Júpiter” representa una de les primeres i més reeixides manifestacions d'aquest concepte.

L'obra “Júpiter” es va compondre en el context de l'IRCAM, un dels centres de recerca més importants en música i acústica, fundat pel també compositor Pierre Boulez el 1977. Aquest institut va tenir un paper crucial en el desenvolupament de noves tecnologies per a la creació musical, i va ser en aquest entorn on Manoury va poder desenvolupar algunes de les seves idees més avançades.

Un dels aspectes clau que va fer possible “Jupiter” va ser l'ús del sistema MAX, un entorn de programació dissenyat per a la música interactiva, desenvolupat per Miller Puckette a l'IRCAM. MAX va permetre que els ordinadors processessin informació en temps real, fent possible que les decisions interpretatives de l'instrumentista afectessin directament el resultat sonor. Aquest tipus de resposta en temps real va ser una innovació radical, ja que va permetre un nivell d'interacció molt més profund entre el músic i la màquina del que fins aleshores s'havia aconseguit amb les tecnologies anteriors, com la cinta magnètica.

El sistema MAX es va convertir en el fonament de moltes obres electroacústiques posteriors, no només de Manoury, sinó de molts altres compositors interessats en la música interactiva. La seva capacitat de respondre als gestos de l'intèrpret, generar sons en temps real i manipular-los en funció del context musical va obrir un nou món de possibilitats creatives.

“Júpiter” és una obra composta per a flauta i electrònica en temps real, en la qual el flautista interacciona amb un sistema d'ordinador que processa i respon al seu toc en directe. L'ordinador, gràcies al programari MAX, escolta l'intèrpret, analitza el que està tocant i genera respostes sonores que complementen o transformen el material de la flauta. Aquesta interacció constant entre el músic i l'electrònica converteix l'obra en un diàleg dinàmic, on cada interpretació és diferent, ja que les respostes de l'ordinador poden variar en funció de les decisions de l'intèrpret.

El títol de l'obra, “Júpiter”, pot evocar la idea d'un món gran i complex, amb múltiples capes de sons que orbitant entre si. En aquest sentit, l'obra es pot entendre com un sistema sonor que gira al voltant de l'instrumentista, que n'és el centre d'acció, mentre l'electrònica es desplega al seu voltant, amplificant, transformant i responent als seus gestos musicals.

Una de les característiques més distintives de “Jupiter” és l'ús del processament sonor en temps real. Mentre el flautista toca, el so és capturat per micròfons i enviat a l'ordinador, on es processa i es manipula en temps real. Això permet crear textures sonores complexes i en constant evolució, que van molt més enllà del que seria possible amb un sol instrument acústic.

Aquest processament inclou diverses tècniques com el “delay”, la “reverberació”, el “pitch shifting” (canvi de tonalitat), i altres efectes que poden modificar el timbre i la intensitat del so de la flauta, fent que sembli que hi ha més d'un intèrpret a l'escenari. A més, l'ordinador pot generar nous sons a partir dels senyals capturats, creant així un contrapunt electrònic que dialoga amb l'instrumentista. El resultat és una música en què les fronteres entre el so acústic i el so electrònic es desdibuixen, creant un espai sonor híbrid on les dues fonts sonores es fonen en una sola entitat.

“Júpiter” no és una obra de temps fix ni completament tancada en la seva estructura. Al contrari, una de les seves innovacions més importants és la flexibilitat que ofereix a l'intèrpret. Això significa que, tot i que hi ha una partitura escrita per al flautista, aquest té un cert grau de llibertat per decidir com interpretar-la en funció de la resposta de l'ordinador.

D'aquesta manera, la música esdevé interactiva i improvisada en certs aspectes, ja que l'intèrpret ha d'estar constantment ajustant-se a les respostes de l'ordinador, i l'ordinador al mateix temps es modifica segons el que l'intèrpret toca. Això permet que cada interpretació sigui única, ja que la interacció entre el músic i l'electrònica crea resultats diferents cada vegada.

Aquesta combinació de rigidesa estructural i improvisació controlada fa que “Júpiter” sigui una obra especialment fascinant tant per als intèrprets com per als oients. L'obra ofereix un equilibri entre la precisió tècnica necessària per controlar la flauta i la capacitat d'adaptació que l'intèrpret ha de tenir per reaccionar a les accions de l'ordinador en temps real.

L'obra “Júpiter” va tenir un impacte profund en el món de la música contemporània, especialment en el camp de la música electroacústica i interactiva. Va demostrar que era possible crear una relació simbiòtica entre el músic i l'ordinador, on la màquina no era simplement una eina per reproduir sons, sinó un veritable col·laborador creatiu.

Aquest concepte va inspirar molts altres compositors a explorar noves formes d'interacció entre instruments acústics i electrònica. Obres com “Anthèmes 2” de Pierre Boulez o “Répons” (una altra obra amb gran ús de l'electrònica en temps real) comparteixen aquesta idea de diàleg interactiu entre músic i màquina. A més, “Jupiter” va consolidar l'ús de programaris com MAX/MSP com a eines essencials en la creació de música contemporània.

Pel que fa als intèrprets, “Júpiter” també va obrir nous horitzons. La necessitat de dominar tant l'instrument com la interacció amb la màquina va suposar un desafiament tècnic.

ENLLAÇOS:

Zahir Ensamble: https://zahirensemble.com/

VIDEO de “Júpiter”: https://youtu.be/q8varyj7B1k?si=2ilINJrszutA3N8r

IRCAM: https://www.ircam.fr/

Philippe Manury: https://www.philippemanoury.com/

L'obra Júpiter a la pàgina web de Philippe Manury: https://www.philippemanoury.com/jupiter/

Max/Msp: https://cycling74.com/