La Música Acusmàtica
| Un Viatge Sonor des de l’Invisibilitat
El proper 23 de novembre a les 18:30, el Festival Contemporaneus de Reus 2024 oferirà un concert de música acusmàtica, amb obres de compositors d’arreu del món. Aquest gènere, que prioritza l’experiència auditiva desvinculada de la presència visual, permet que l’oient s’endinsi en un món sonor pur, lliure de les distraccions visuals de les fonts que generen el so. La música acusmàtica, tot i la seva aparent modernitat, té arrels profundes al segle XX, i Catalunya ha estat una terra prolífica per a aquest gènere, amb figures que han deixat una empremta significativa.
El concepte “acusmàtica” té el seu origen en la Grècia antiga, concretament amb el filòsof Pitàgores, qui ensenyava des de darrere d’una cortina, obligant els seus deixebles a concentrar-se només en la seva veu. Aquesta separació entre el so i la seva font visual és el que defineix la música acusmàtica. Al segle XX, aquest principi es va materialitzar a través de la música concreta, una forma de creació sonora on els sons enregistrats es converteixen en matèria primera per a la composició.
El pioner d’aquesta corrent va ser el compositor francès Pierre Schaeffer, qui va desenvolupar la música concreta als anys 40, utilitzant tècniques com el bucle, la inversió i el canvi de velocitat per manipular sons enregistrats. La seva obra “Cinq études de bruits” (1948) va marcar un punt d’inflexió en la manera com es concebia el so, desvinculant-lo de la seva font i convertint-lo en una entitat abstracta. Schaeffer va influir directament en altres compositors com Pierre Henry, amb qui va col·laborar en obres clau com “Symphonie pour un homme seul” (1950), que va establir les bases dels concerts acusmàtics.
A part de Schaeffer i Henry, altres compositors internacionals com Iannis Xenakis, Luc Ferrari, François Bayle i Bernard Parmegiani van ser fonamentals en l’evolució de la música acusmàtica. Xenakis, amb obres com *Bohor* (1962), va combinar l’acusmàtica amb conceptes matemàtics i arquitectònics, creant paisatges sonors immersius i complexos. Ferrari, amb *Presque rien* (1967-70), va explorar la narrativitat del so, creant una mena de paisatge sonor que evocava històries i imatges en la ment de l’oient.
Paral·lelament, Catalunya va esdevenir un centre destacat per a la música acusmàtica, amb compositors que van contribuir significativament al seu desenvolupament. Josep Maria Mestres Quadreny (1929-2021) va ser una figura clau que va combinar música instrumental i electroacústica. Va ser dels primers a explorar les possibilitats de la música concreta a Catalunya, creant obres com “Suite bufa” (1966), on la seva inclinació per l’experimentació sonora ja era evident. A més, la seva col·laboració amb artistes com Joan Miró i Joan Brossa va crear ponts entre la música i altres disciplines artístiques.
Gabriel Brnčić (Santiago de Xile, 1942), establert a Catalunya des de fa dècades, és un altre referent clau en la música acusmàtica. Format en el camp de la música electroacústica, Brnčić ha estat un dels impulsors de la música acusmàtica a través de la seva tasca com a compositor, pedagog i investigador. Una de les seves contribucions més importants va ser la seva implicació en la creació del Laboratori Phonos, un espai dedicat a la recerca i creació de música electroacústica. Brnčić no només va crear un corpus propi d’obres acusmàtiques, sinó que també va formar noves generacions de compositors, consolidant la importància d’aquest gènere a Catalunya.
Un altre compositor destacat és Lluís Callejo (1926-1998), qui va treballar en l’àmbit de la música concreta i va experimentar amb textures sonores utilitzant gravacions d’objectes quotidians, en una línia molt propera a la de Schaeffer. Tot i ser menys conegut a nivell internacional, Callejo va tenir un paper important en l’evolució d’aquest tipus de música a Catalunya.
Un dels elements que fan la música acusmàtica única és la seva capacitat per crear una experiència auditiva totalment immersiva. Els concerts acusmàtics utilitzen múltiples altaveus distribuïts per la sala, de manera que els sons es poden moure espacialment al voltant de l’oient. Això crea una sensació de profunditat i moviment que transcendeix les limitacions de la música tradicional, on el so prové d’una font fixa i visible.
L’absència d’una font visual pot resultar desconcertant per a alguns, però és precisament aquesta invisibilitat del so el que permet a l’oient concentrar-se completament en l’escolta, alliberant la seva imaginació. L’experiència acusmàtica desafia la nostra percepció habitual del so i ens convida a explorar noves formes d’interacció amb l’espai i el temps.
Així, mentre que en la música tradicional el focus sovint està en els intèrprets o els instruments visibles, en la música acusmàtica el so es converteix en el protagonista absolut, i l’oient és qui dóna sentit a l’experiència. Els sons poden ser recognoscibles o completament abstractes, però el que realment importa és la seva capacitat per evocar emocions, imatges o sensacions en l’oient, sense la necessitat d’un suport visual.
Catalunya ha jugat un paper crucial en la difusió i el desenvolupament de la música acusmàtica, no només a través de compositors com Mestres Quadreny o Brnčić, sinó també mitjançant festivals i institucions dedicades a la música experimental. El “Laboratori Phonos” i el “Festival Mixtur” són exemples d’espais que han contribuït a la difusió de la música acusmàtica, oferint un punt de trobada per a compositors i oients interessats en noves formes de creació sonora.
Aquests espais no només han ajudat a donar visibilitat a la música acusmàtica, sinó que també han permès la col·laboració entre compositors, investigadors i artistes d’altres disciplines, creant un ambient de diàleg interdisciplinari que enriqueix l’experiència auditiva.
La música acusmàtica és un gènere fascinant que allibera el so de les seves constriccions visuals, permetent una experiència auditiva pura i immersiva. Des dels primers experiments de Pierre Schaeffer fins a les contribucions de compositors catalans com Mestres Quadreny i Gabriel Brnčić, la música acusmàtica ha obert nous horitzons per a la creació sonora i ha demostrat ser una via rica per a la innovació. L’imaginació és l’únic límit.
ENLLAÇOS:
“Symphonie pour un homme seul” de Pierre Henry: https://youtu.be/MOYNFu45khQ?si=I_cB0CViYe11lbKK
“Bohor” de Iannis Xenakis: https://youtu.be/DODVNHukY0I?si=XALjZ4i-GwpkUzk-
“De Natura Sonorum” de Bernard Parmegiani: https://youtu.be/c_JHjUFfOs8?si=EpQzU3ic4HEfM7Yy